“És la cara el mirall de l’ànima? / Es la cara el espejo del alma? “

11

(Lee el post en castellano más abajo)

En la cara es concentren els cinc sentits que l’ésser humà disposa per rebre els estímuls del món exterior i enviar-los al cervell. La vista, l’oïda, l’olfacte, el gust i el tacte es troben a la cara. La resta del cos, no és més que una extraordinària extensió del sentit del tacte a través de la pell. El cervell processa i interpreta els estímuls que rep del món exterior i a través d’aquests estímuls, construeix la seva pròpia percepció de la “realitat” que és totalment personal i subjectiva

Cada persona construeix la seva pròpia percepció de la realitat, una realitat individual i específica, intima i intransferible. Hi ha tantes realitats com persones hi ha al món. La cara és doncs una porta d’accés directe d’aquest món exterior a un cervell que es troba a molt pocs centímetres d’aquests òrgans perceptors d’estímuls. A través de l’aprenentatge i de l’experiència personal en aquesta percepció del món, el cervell aprèn a generar respostes diferents en la mida que aprèn a codificar els estímuls com estímuls agradables, estímuls desagradables, etc. Aquestes classificacions i distincions són totalment personals i exclusives a cada persona, la qual construeix la seva pròpia realitat i les seves pròpies respostes als estímuls que provenen del món exterior.

Estudis recents en neurociència han comprovat la interrelació entre percepció i pensament: a través d’elèctrodes en el cervell es pot determinar en quines parts d’aquest òrgan es produeix cada una de les activitats cerebrals. S’ha demostrat que existeix la mateixa activitat elèctrica en les mateixes parts del cervell quan, per exemple, es fa observar a algú un objecte en concret, i quan aquesta mateixa persona imagina el mateix objecte. Aquests resultats porten a una pregunta: Si el cervell reflecteix la mateixa activitat quan “observa” que quan “sent”, Què és doncs la realitat? La resposta és que el cervell no fa diferència entre el que observa i el que imagina perquè són les mateixes xarxes neuronals les que estan participant en aquest procés. Pel cervell, és tan real el que veu com el que sent, és a dir, que el cervell construeix la seva pròpia realitat en funció de la forma en què processa els estímuls i les experiències, i les interpreta a través de les emocions. És per això que les glàndules salivars reaccionen segregant saliva tant si algú mossega una llimona, com si aquesta mateixa persona es concentra i s’imagina a si mateix mossegant la llimona. El cos reacciona igual d’avant d’un estimul real com davant un pensament. Cadascú construeix la seva pròpia realitat.

Fa dos dies, tornava a casa en moto després haver fet una conferència formativa i motivacional de dues hores. Tornava content, molt content i satisfet. La conferència havia anat molt bé i el debat posterior havia estat molt productiu. Em sentia molt motivat i animat. Tornava a casa en moto amb el casc integral obert, gaudint de l’aire que em donava a la cara i de l’agradable llum d’una solejada tarda de primavera. Em vaig aturar en un semàfor, i mentre seguia immers en els meus pensaments recordant i gaudint la fantàstica experiència que acabava de viure i sentint-me ple d’energia, vaig veure com creuava el carrer una noia que anava en una cadira de rodes motoritzada, que conduïa amb gran habilitat. En arribar al final del pas de vianants, per poder pujar la rampa que la portaria a la vorera, va girar la cadira sobre si mateixa per pujar la rampa marxa enrere (alguna petita barrera arquitectònica que jo no apreciava li estava impedint pujar la rampa sense haver de fer aquesta maniobra). Jo seguia en els meus pensaments mentre era espectador d’aquesta escena esperant que el semàfor canviés de color, quan de sobte, aquella noia que estava girant la cadira en el sentit contrari a les agulles del rellotge, en orientar la cadira en el seu gir en la direcció en la qual jo estava, va aixecar el cap i em va mirar fixament als ulls. Em va mirar durant un parell de segons mentre continuava girant i, de sobte, em va regalar un gran somriure. Quan vaig veure aquest somriure i vaig ser conscient d’ell, vaig voler respondre amb un altre somriure. En aquell moment em vaig adonar que ja estava somrient i que per retornar-li el seu somriure, vaig haver d’ampliar el somriure que ja tenia als meus llavis. Aquella noia va acabar el gir, va pujar la rampa, va tornar a girar i va desaparèixer entre la gent tot girant la cantonada. Aquella situació em va deixar profundament pensatiu. Què havia passat? Que devia pensar aquella noia quan em va veure? Què deuria pensar ella que jo estaria pensant? Què estaria pensant ella? Com s’estava sentint mentre creuava el carrer? Com devia fer-la sentir veure algú que seguia les seves maniobres amb un somriure? Com devia sentir-se com per contestar amb un altre somriure? Realment, en aquell moment jo era un espectador passiu aliè al món exterior, i que estava abduït pels meus pensaments. No era conscient del meu somriure. Només vaig adonar-me’n quan ella em va fer tornar a la realitat amb el seu somriure.

És interessant pensar que en el moment que som menys conscients que algú ens està observant, és quan les nostres converses interiors ressonen amb més força dins nostre i a l’igual que amb la mossegada a la llimona, el nostre cos i en concret, la nostra cara, manifesta i reflexa totes les emocions que estem vivint en la privacitat de la nostra intimitat.

Seria convenient que aprenguéssim a escoltar i ser més conscients tant de les nostres converses interiors com les emocions que ens provoquen. Tot el que sentim té un impacte físic en el nostre cos, en la nostra cara. Som més transparents del que imaginem, especialment quan no som conscients que algú ens pot estar observant.

T’has parat a escoltar quin tipus de converses tens amb tu? Com et sents quan creus que ningú et mira? Com et sents quan estàs en la intimitat de la teva ànima? Si els nostres pensaments generen la nostra realitat, de la qualitat dels nostres pensaments dependrà la qualitat de la nostra realitat. Creus que pots fer alguna cosa per canviar aquesta realitat, en cas que no t’agradi el que sents? Si no t’agrada com et sents, ARA tens el poder de canviar el teu present. Escolta i cuida les converses que tens amb tu mateix, perquè són aquestes converses les que construeixen la teva realitat.

Jonathan Camps

————————————————————————————————————————————-

(Castellano)

11

En la cara se concentran los cinco sentidos que el ser humano dispone para percibir los estímulos del mundo exterior y enviarlos al cerebro. La vista, el oído, el olfato, el gusto y el tacto se encuentran en la cara. El resto del cuerpo, no es más que una extraordinaria extensión del sentido del tacto a través de la piel. El cerebro procesa e interpreta los estímulos que recibe del mundo exterior y a través de estos estímulos, construye su propia percepción de la “realidad” que es totalmente personal y subjetiva.

Cada persona construye su propia percepción de la realidad, una realidad individual y específica, íntima e intransferible. Hay tantas realidades como personas hay en el mundo. La cara es pues una puerta de acceso directo de este mundo exterior a un cerebro que se encuentra a muy pocos centímetros de estos órganos perceptores de estímulos. A través del aprendizaje y de la experiencia personal en esta percepción del mundo, el cerebro aprende a generar respuestas diferentes en la medida que aprende a codificar los estímulos como estímulos agradables, estímulos desagradables, etc. Estas clasificaciones y distinciones son totalmente personales y exclusivas a cada persona, la cual construye su propia realidad y sus propias respuestas a los estímulos que provienen del mundo exterior.

Estudios recientes en neurociencia han comprobado la interrelación entre percepción y pensamiento: a través de electrodos en el cerebro se puede determinar en qué partes de este órgano se produce cada una de las actividades cerebrales. Se ha demostrado que existe la misma actividad eléctrica en las mismas partes del cerebro cuando, por ejemplo, se hace observar a alguien un objeto en concreto, y cuando esa misma persona imagina el mismo objeto. Estos resultados llevan a una pregunta: Si el cerebro refleja la misma actividad cuando “observa” que cuando “siente”, ¿Qué es pués la realidad? La respuesta es que el cerebro no hace diferencia entre lo que observa y lo que imagina porque son las mismas redes neuronales las que están participando en este proceso. Para el cerebro, es tan real lo que ve como lo que siente, es decir, que el cerebro construye su propia realidad en función de la forma en que procesa los estímulos y las experiencias, y las interpreta a través de las emociones. Es por ello que las glándulas salivares reaccionan segregando saliva tanto si alguien muerde un limón, como si esa misma persona se concentra y se imagina a sí mismo mordiendo el limón. El cuerpo reacciona igual de adelante de un estímulo real como ante un pensamiento. Cada uno construye su propia realidad.

Hace dos días, volvía a casa en moto tras haber impartido una conferencia formativa y motivacional de dos horas. Volvía contento, muy contento y satisfecho. La conferencia había ido muy bien y el debate posterior había sido muy productivo. Me sentía muy motivado y animado. Volvía a casa en moto con el casco integral abierto, disfrutando del aire que me daba en la cara y de la agradable luz de una soleada tarde de primavera. Me detuve en un semáforo, y mientras seguía inmerso en mis pensamientos recordando y disfrutando la fantástica experiencia que acababa de vivir y sintiéndome lleno de energía, vi como cruzaba la calle una chica que iba en una silla de ruedas motorizada , que conducía con gran habilidad. Al llegar al final del paso de peatones, para poder subir la rampa que la llevaría a la acera, giró la silla sobre sí misma para subir la rampa marcha atrás (alguna pequeña barrera arquitectónica que yo no apreciaba le estaba impidiendo subir la rampa sin tener que hacer esta maniobra). Yo seguía en mis pensamientos mientras era espectador de esta escena esperando que el semáforo cambiara de color, cuando de repente, esa chica que estaba girando la silla en el sentido contrario a las agujas del reloj, al orientar la silla durante  su giro en la dirección en la que yo estaba, levantó la cabeza y me miró fijamente a los ojos. Me miró durante un par de segundos mientras continuaba girando y, de repente, me regaló una gran sonrisa. Cuando vi esa sonrisa y fui consciente de él, quise responder con otra sonrisa. En ese momento me di cuenta que ya estaba sonriendo y que para devolverle su sonrisa, tuve que ampliar la sonrisa que ya tenía a mis labios. Aquella chica terminó el giro, subió la rampa, volvió a girar y desapareció entre la gente girando la esquina. Esa situación me dejó profundamente pensativo. ¿Qué había pasado? Que pensaría esa chica cuando me vio? ¿Qué debería pensar ella que yo estaría pensando? ¿Qué estaría pensando ella? Como se estaria sintiendo mientras cruzaba la calle? Como debía hacerla sentirse el hecho de  ver a alguien que seguía sus maniobras con una sonrisa? Como debía sentirse como para contestar con otra sonrisa? Realmente, en ese momento yo era un espectador pasivo ajeno al mundo exterior, y que estaba abducido por mis pensamientos. No era consciente de mi sonrisa. Sólo me di cuenta cuando ella me hizo volver a la realidad con su sonrisa.

Es interesante pensar que en el momento que somos menos conscientes de que alguien nos está observando, es cuando nuestras conversaciones interiores resuenan con más fuerza dentro de nosotros y al igual que con la mordida al limón, nuestro cuerpo y en concreto, nuestra cara, manifiesta y refleja todas las emociones que estamos viviendo en la privacidad de nuestra intimidad.

Sería conveniente que aprendiéramos a escuchar y ser más conscientes tanto de nuestras conversaciones interiores como las emociones que nos provocan. Todo lo que sentimos tiene un impacto físico en nuestro cuerpo, en nuestra cara. Somos más transparentes de lo que imaginamos, especialmente cuando no somos conscientes de que alguien nos puede estar observando.

Te has parado a escuchar qué tipo de conversaciones tienes contigo? ¿Cómo te sientes cuando crees que nadie te mira? ¿Cómo te sientes cuando estás en la intimidad de tu alma? Si nuestros pensamientos generan nuestra realidad, de la calidad de nuestros pensamientos dependerá la calidad de nuestra realidad. Crees que puedes hacer algo para cambiar esta realidad, en caso de que no te guste lo que sientes? Si no te gusta como te sientes, AHORA tienes el poder de cambiar tu presente. Escucha y cuida las conversaciones que tienes contigo mismo, porque son estas conversaciones las que construyen tu realidad.

Jonathan Camps

4 respostes a ““És la cara el mirall de l’ànima? / Es la cara el espejo del alma? “

  1. M’agrada la idea de canviar el present, i mes sabent que està a l’abast de nosaltres mateixos… un somriure es el reflex d’una interpretació positiva i si ens parem a pensar que està a la nostra mà hem de ser molt “rucs” per no fer-ho mes sovint.
    👍👍

    M'agrada

  2. És molt esperançador pensar que la qualitat de la nostra realitat depèn de la qualitat dels nostres pensaments. Si jo vull que la meva vida sigui positiva i plena, haig de tenir pensaments que m’hi condueixin. Estar immers en el negativisme, segur que no hi ajuda.
    Recordo una de les primeres audicions que vaig fer quan era petita, i dies abans la mestra em va dir “si penses que anirà bé, anirà molt bé, confia en mi i en tu!”.
    Doncs això… 🙂

    M'agrada

Deixa un comentari